Aquest blog ha estat creat per poder mostrar-vos l'increïble creuer que vam fer la meva família i jo (de fet ha estat el meu primer creuer), i que va transcórrer del 20 de febrer al 3 de març del 2006. Va ser un regal que ens va fer la meva mare i així que la Laura (Arale), en Jordi (Blade07) en Jordi i en Xavi (els Nens), en Ramon, la meva mare, la Lídia i jo vam fer les maletes i cap a fer el creuer.
Agafaré un format similar al de la Carol (Viaje Costa Oeste), doncs m'ha semblat força interessant, només espero que us agradi, cada entrada tindrà la seva opció per publicar-hi els comentaris que hi vulgueu fer, així com per preguntar-me el que creieu que us pot interessar.
He estat mirant avui el mateix itinerari per la mateixa companyia, i han canviat el Costa Fortuna pel Costa Concordia i ara el recorregut es fa al revés, però amb les mateixes parades.
El vaixell era fantàstic, era el millor de la companyia en aquella època, una petita ciutat flotant amb 4.800 habitants, dels quals 3.500 érem passatgers i la resta tripulació.
Ja que es feia aquest meravellós creuer, la meva mare no va reparar en despeses i ens va reservar les habitacions a la vuitena coberta amb balcó exterior, espectacular.
Dilluns 20 de febrer de 2006, ben aviat al matí, carregats amb les maletes, ens dirigim cap a l'estació d'autobusos per agafar un bus directe a l'aeroport del Prat; facturem les maletes i anem cap a l'avió destinació Milano - Malpensa, allà s'agafa novament un bus i cap a Savona. Més de 3 hores de bus, quin horror, malament comencem doncs, en Jordi i jo ens anem passant parides pel bluetooth i així anem passant l'estona. Quan ja estàvem ben farts de bus, al fons veiem el mar, ostres tu, ja arribem, el bus ens deixa a la porta de l'oficina d'embarcament. Després d'una curta cua (el fet d'anar amb petits t'obre les portes abans, jeje) i un gran dispositiu de seguretat, entrem per fi al Costa Fortuna. Ens dirigim cap a les nostres habitacions tot admirant la majestuositat del vaixell, és enorme, la decoració divina, els ànims tornen a augmentar a mida que anem veient el que ens envolta. Entrem a les habitacions i tenen de tot, genial, això promet, arracono la cortina i veig que tenim una petita terrasseta amb una taula i dues cadires, una passada, surto a fora, miro al voltant, l'alçada és impressionant, estic content, molt content, ja ni m'enrecordo de la mala estona del bus. Sortim de l'habitació i ja tenim les maletes a la porta, bon servei, visitarem una mica el vaixell i a les 5 de la tarda salpem cap a Civitaveccia (Roma).
Aquest primer video no té massa qualitat, els altres ja seran millors.
Normalment, a menys que les distàncies siguin molt llargues, es navega de nit i durant el dia es pot aprofitar per visitar les meravelloses ciutats on atraquem. Amb una puntualitat britànica arribem a les 8 del matí al port de Civitavecchia, proper a Roma, allí es podien fer tres coses, quedar-se a gaudir del vaixell, comprar una de les vàries excursions que la companyia posa a disposició dels passatgers, o fer la visita pel propi peu, això si, a l'hora d'embarcar s'ha de ser al vaixell, o aquest marxa sense esperar-se. Aprofitant que pocs mesos abans la Lídia hi havia anat amb una amiga, vam agafar el tren que surt de prop del port i vam anar cap a Roma; de fet és com el metro però exterior, uns 35 minuts i ens va deixar al costat de la plaça de Sant Pere. baixem del tren i, ..., plou, punyeta, amb la de coses per visitar i plou, per sort no massa, porten petits impermeables i comprem paraigües econòmics i cap a fer cua per entrar a la basílica.
Un cop vista la casa del Papa, i en vistes que no para de ploure, busquem una furgo-taxi i en Jordi que és un crack, pacta el preu amb un xofer que a més ens fa de guia turístic, Coliseu, Piazza Navona, Fontana de Trevi, ... tots els indrets importants amb les parades obligades i sempre ens apropava fins escassos metres dels llocs indicats. Ens va portar també a passejar per davant de l'ambaixada dels EEUU (enorme) i els concessionaris de Lamborghini i Ferrari (snif, snif). El taxista - guia ens parlava en italià, però com sempre he dit, els que tenim la sort de parlar llengües llatines, amb una mica d'atenció i amb predisposició per part de l'interlocutor, s'entén perfectament, a l'hora acordada ens va tornar a deixar a l'estació de tren i a tornar cap al vaixell, passar el dispositiu de seguretat, i cap a les habitacions per descansar una mica i preparar-nos per anar a sopar i visitar els moltíssims espectacles i actuacions que es realitzen a bord.
Aquí tenim Roma i el Vaticà en un trist i plujós dia.
Aquest va ser el desplaçament més llarg que vam fer d'una tirada en tot el creuer, van ser dos dies de navegació ininterrompuda, però no per això menys interessant, durant aquests dos dies vam poder gaudir del vaixell, que no és poc, i tot seguit passaré a explicar com van anar aquests dos dies, des de Civitavecchia (Roma) fins al port d'Alexandria.
Sortint del port, després d'haver descansat una mica, vam anar a investigar una miqueta les dependències públiques del vaixell, no vam trigar gaire a trobar les piscines climatitzades situades a la popa del vaixell, i després de menjar uns tallets (grans) de pizza i focaccia (aquest restaurant estava obert gairebé tota la tarda) vam anar a posar-nos els banyadors i cap a l'aigua, alternant la piscina amb els jacuzzis, quina manera de disfrutar, i els nens s'ho passaven d'allò més bé, sobretot en Jordi, doncs en Xavi només tenia dos anyets acabats de fer i tot i que estava molt content, encara no ho gaudia tant.
Després de tota aquesta estona en remull, toca altra vegada tornar cap a les habitacions i posar-nos roba còmode per sopar, el restaurant que ens va tocar estava realment bé i el servei impecable, teníem un cambrer i un ajudant de cambrer per cada tres taules, la veritat és que gairebé tota la tripulació era molt amable i atenta, el nostre cambrer, l'Oscar era hondureny, i li tirava el formatge a la pasta d'en Jordi d'una manera que al nen li agradava moltíssim.
Al matí, només llevar-nos i treure el cap pel balcó estàvem passant pel costat de l'Stromboli, famós volcà del Mediterrani que encara fumeja, i veure el poblet als peus del volcà, com a mínim sobtava, quin valor aquella gent, era el moment de fer "l'indio" amb el meu cunyat pels balcons i també l'hora d'anar fent fotos amb les illes de Panarea, Salina, Lipardi i Vulcano, que ens quedaven al nostre costat del vaixell, concretament a estribor.
Després vam pujar a les cobertes superiors per gaudir del pas per l'estret de Messina, molt bonic, terra a banda i banda, veient les poblacions de la costa entre Nàpols (bota) i Sicília; Feia força sol, però el dia era ventós, cosa que feia que fes força fred, recordem que estàvem a finals de febrer, i tot i que no era un fred de rigorós hivern, ens havíem d'abrigar una miqueta.
Després de totes les fotos, les múltiples voltes que vam fer pel vaixell, descansar, menjar, passejar, amunt i avall, tocava preparar-se pel primer sopar de gala del vaixell, amb còctel de benvinguda pels clients assidus, no era el cas ni de la meva germana ni el meu, però si el de la meva mare, que afortunadament ja havia fet alguns creuers amb la companyia Costa, i alguns altres amb alguna altra companyia. Havíem d'anar d'etiqueta, mudats com maniquís, la veritat és que fèiem moltíssim goig i els nens una monada, si vestits normals ja són una preciositat, vestidets amb els tratges eren una passada, tot el vaixell els coneixia, a més de macos són simpàtics; jo em vaig posar l'smokin que només me l'havia posat pel casament de la Laura i en Jordi, i d'això ja en feia uns quants anys, però a mi encara m'anava bé.
Primer sopar de gala, el sopar de benvinguda, però com cada àpat que hi fèiem era deliciós; aquí deixo la carta del sopar, com es veu, alta gastronomia. Potser ho explico amb tant èmfasi perquè era la primera vegada que ho feia, però cal haver-hi estat per poder entendre realment que suposa estar en un creuer d'aquesta categoria, després del magnífic sopar, vam anar a veure una sèrie d'actuacions en viu, dic una sèrie d'actuacions perquè hi havia 12 o 14 sales amb diferent tipus de música en viu, zones per escoltar, zones per ballar, un casino complert, tant amb escurabutxaques com ruletes i black-jack, sala de jocs electrònics, discoteca i una petita capella. A mitja nit, en una de les sales s'hi instal·la una mena de ressopó amb tot tipus de fuites, gelats, pastes, una barbaritat de menjar, acabat de tot i tips a més no poder, cap a dormir que l'endemà serà un altre dia. D'aquest dia poc hi ha per explicar, moltes activitats i més piscina, però el que em va sorprendre més van ser les actuacions del teatre del vaixell, un teatre per un miler de persones, amb uns artistes fantàstics; a partir d'aquest dia, totes les altres tardes, si estàvem al vaixell, anàvem a veure que hi feien, tot tipus d'actuacions, impressionant i impressionat, tot això abans de sopar, ara ja només quedava anar a descansar perquè el dia següent es presentava esgotador.
Aquí teniu unes imatges d'aquests dos dies de navegació i de la primera i més elegant gala.
Aquesta destinació va ser, segur, la que més em va impactar, que no vol dir que fos la que més m'agradés, doncs em va deixar un gust agredolç que fa que el record que en tinc sigui una mica especial, però ja ho anireu descobrint durant el relat, de totes maneres, és un país que cal visitar amb més dies, sobretot per veure les meravelles del sud del país, que malauradament no vam poder visitar per falta de temps, recordem que només disposàvem d'hores per tal de veure la única de les 7 autèntiques meravelles del món que encara es pot visitar; comencem.
Al matí, ben aviat, només despertar-me, miro cap a fora i veig que estem entrant al port d'Alexandria, és a punta de clar, però davant meu veig un enorme edifici que resulta ser el Palau de No Sé Qui, enorme, preciós; ens anem preparant per passar un dia molt, si, tal com sona molt: Molt calorós, molt espectacular, molt cansat, moltes hores en bus, ..., allà tot és molt.
Baixem del vaixell i ens disposem a pujar als busos corresponents per grups d'excursions (aquest cop si que vam triar-ne una d'organitzada); aquí als turistes de creuer se'ls tracta d'una manera molt especial, se suposa que som rics (jeje) i per tant se'ns ha de cuidar molt. Només arrencar l'autobús, i n'hi havia un fotimer, almenys dos motoristes de la policia per cada un, ens van anar acompanyant tot el camí fins les Piràmides i obrint pas, no teníem STOPS, ni semàfors, si hi havia un vehicle a davant, el xòfer tocava el clàxon i s'apartaven, quin privilegi; mentrestant la guia turística ens informava del que anàvem veient, colomars principalment, i ens explicava que portava un jersei de llana i coll alt perquè aquell matí s'havia llevat el dia molt fred, només a 18 º, quina fred, i nosaltres amb jerseiets prims o màniga curta, també ens va explicar com havíem de tractar amb la gent i, sobretot, que no pugéssim a cap camell encara que ens diguessin que era gratis, perquè pujar si que ho era de gratis, baixar no. Al cap de força estona arribem a una esplanada on tenim una vista magnífica de les piràmides, quanta gent, quina vista més maca, tot ple de paradetes de souvenirs, fins aquí tot correcte, fem les fotos de rigor i baixem cap a peu de piràmides.
Aquí la cosa ja va canviar, però la gent nativa que hi havia allà em va decebre molt, d'acord que són molt pobres i que per a ells un turista és una oportunitat, però hi ha maneres i maneres, allà vam trobar principalment mentiders, traïdors i lladres, que demanin o intentin vendre ho entenc, que es facin pesats ho entenc, però la manera com es van portar no la entenc, nosaltres els anàvem comprant records per col·laborar amb ells, encara que ja ho tinguéssim ho tornàvem a comprar, no regatejàvem quasi gens, intentàvem que sobretot els nens que demanaven poguessin vendre'ns alguna cosa, però ni així, teníem molt clar que no havíem de pujar als camells, però entre tres van agafar en Jordi i el van pujar, després hi va pujar en Ramon tot sol, però per baixar els van dir un preu i com no teníem canvi es van quedar 20€, a més d'esgarrapades. Si us heu fixat a les primeres fotos jo portava una gorra blava, doncs també va desaparèixer, però bé, deixem aquests fets com a anècdotes i seguim que estàvem en un lloc privilegiat.
Seguidament vam baixar fins a l'entrada de l'antiga entrada de la Piràmide de Kefren, que és la única que encara conserva els accessos i la impressionat esfinx; allí s'ha de passar per uns passadissos molt estrets i s'ha de fer molta cua, però s'hi ha d'estar, aquesta edificació va ser molt impactant, més de 4000 anys d'antiguitat i com es conserva, es nota molt la erosió de la pluja i el vent, però tot i així impressiona. Aquesta era la darrera parada que teníem abans d'anar a dinar, i aquí no vam tenir cap problema amb gent que ens acosés, vam fer algunes fotos més i cap a menjar.
Vam atravessar el Gran Caire (que gran) per anar a fer un dinar fent un passeig per el Nil, si, aquell riu que és el més llarg del món, tot i que els americans diuen que és el Mississipi, però no és cert, els americans compten els quilòmetres del Mississipi i el Missouri, per tant, el més llar és el Nil, doncs el que deia, vam arribar a un petit port i ens vam embarcar en un vaixell preparat per fer aquest tipus d'àpats, i encaminats cap a satisfer als turistes, ho van aconseguir. El menjar era francament bo, la navegació molt tranquil·la, el dia fantàstic, l'animació espectacular, només tinc bons records d'aquella estona, va estar molt bé. Aquí vam començar amb en Jordi la nostra tradició que ja no va fallar a cap més parada, fer una cerveseta típica (o això ens deien) a cada escala del creuer. Després de dinar, sortíem a la popa per veure el riu i prendre el sol, tot molt relaxant. En quant a les actuacions, n'hi havia una més especial que les altres, concretament una ballarina (uf quina ballarina) que va treure a ballar a la Lídia (com li agrada a ella ballar), quina imatge!
Després de l'àpat, el passeig i l'espectacle, vam anar a visitar la mesquita de Muhammed Ali (com el boxador) que al segle XIX va fer construir una mesquita idèntica a la de Santa Sofia (Estambul). La veritat és que és molt maca, amb unes vistes increïbles (si no fos per la grandíssima contaminació que hi ha per allà, els empordanesos no hi estem acostumats), allà per entrar, és obligatori treure's les sabates, i les dones tapar-se les espatlles, això no li va fer gaire gràcia a la Lídia, però ja se sap, si tu estàs allà has de fer el que ells diuen, no com ells que aquí fan el que els dóna la gana. Doncs això, vam visitar l'interior i les rodalies del recinte i vam veure la magnificiència d'aquella construcció. Molt maca, a l'horitzó es veien altres petites piràmides, però "gràcies" a la brutícia de l'aire amb prou feina s'apreciaven. De tornada cap al vaixell vam parar en un establiment comercial on hi havia una mica de tot, però res que ens interessés de veritat, els records ja els havíem comprat a les piràmides. De camí, però encara estant al mig del Caire, vam poder veure com hi havia un bou mort al mig d'un carrer, i la gent passava per allà tant tranquil·la, quina angúnia, i el que era molt curiós era veure blocs de pisos mig derruïts, sense alguna paret, però tots amb antenes parabòliques individuals i aire condicionat; vam tornar que ja era ben fosc, esgotats, amb ganes d'arribar, dutxar-nos, sopar i tot el que es pot fer al vaixell, i descansar per estar preparats per l'endemà, que ens llevaríem a un altre país i un altre continent.
La visita a aquesta illa va ser més gratificant del que realment em pensava, no per les coses que vam veure, si no per l' encant del lloc en general . En aquesta ocasió vam decidir que no faríem cap de les excursions que es proposaven al vaixell, i vam decidir agafar un taxi, pactar el preu, i que el taxista ens fes de guia turístic; no vam trobar cap taxi familiar i per tant vam agafar-ne dos. El matí el vam dedicar a veure l'illa, la primera parada la vam fer just davant d'on hi havia l'estàtua del Colòs de Rodhes, ara només hi ha l'entrada del port, però ens podíem fer una idea de com devia ser de gran aquesta antiga meravella (una de les set meravelles del món oficial). Després vam fer una parada al lloc on hi havia l'antic temple d'Apolo i on es veia on s'ajuntaven els mars Egeu i Mediterrani. Sortint d'aquí, els taxistes ens van portar a una fàbrica de joies; és molt típic aquí l'orfebreria, i la veritat és que està força més bé de preu que no pas aquí, vam poder xafardejar i fer alguna compra. Ara ens tocava anar cap al poble de Lindos, el poble més bonic de l'illa, semblava talment un poble antic, ben cuidat i amb una acròpolis on no vam poder pujar, però la vam veure de lluny; passejant pels carrers vam sentir música, ens vam acostar a un local que tenia les portes obertes, i era una escola de sirtaki, quin ball més alegre, i quina música més enganxosa. Ja era gairebé hora de marxar amb els taxistes, però per fer temps en Blade vam anar a fer la nostra cerveseta, per mi que ens van fotre canari, i allò era Amstel normal i corrent, però estava escrit en grec i "aceptamos pulpo como animal de compañía". Vam enfilar cap a Rodhes al mig de centenars i milers de mandariners, vam arribar a parar per agafar-ne alguna. Un cop a Rodhes, ens vam acomiadar dels generosos taxistes i vam fer la nostra ruta a peu enmig de les muralles de la vila, és una petita ciutat molt bonica, amb molt petits llocs per observar i gaudir de les restes dels antics grecs que ocuparen el lloc; vistes fantàstiques del port amb el Costa Fortuna al fons, passeig per les muralles, i tornar cap al vaixell i preparar-nos, doncs tocava la segona nit de gala, el sopar de gala amb del Capità, també hi deixo la carta per fer caura la baba; Ens havíem de posar ben macos per sortir radiants als centenars de fotos que ens feien a cada racó del vaixell, el darrer dia triaves només les que volies, però a cada racó en feien alguna, i la veritat és que en sabien molt els fotògrafs.
Aquesta destinació, era com menys, una incògnita, sabia que el Xipre tal qual coneixem, és una illa de al Mediterrània que pertany a Europa, també sabia que hi havia una part ocupada per Turquia, de la qual no en coneixia gaire res. Per aquesta raó, vam decidir agafar una excursió programada, per no trobar-nos sorpreses; no calia, però el temps tampoc acompanyava massa i això és el que vam fer.
De camí cap a CURIUM, fundada pels grecs el segle XIV a.c., vam travessar unes plantacions grandioses de tarongers fins arribar a les antigues ruïnes de la zona. Vam visitar el que queda del Temple d'Apolo, déu adorat pels grecs de l'època, seguidament ens vam dirigir pròpiament a Curium,on vam poder visitar els antics banys termals, el teatre romà (que en la actualitat encara s'utilitza per realitzar-hi espectacles) i uns mosaics molt ben conservats del segle II d.c., que pertanyen a la casa d'Eustolios.
Abandonades les ruïnes, ens vam dirigir cap al poblet d'OMODOS, un poble típic de xipre on vam poder visitar el monestir ortodox de la Sagrada Creu. Vam comprar quatre mandarines i mentre la resta es dedicaven a mirar botiguetes, en Jordi i jo vam anar a fer el més important d'aquesta etapa, la cerveseta típica del lloc. Vam asseure'ns a la terrassa d'un bar no especialment modern i mentre esperàvem la resta ens vam demanar dues "KEO", força bones. Ja de tornada cap al vaixell vam acabar de veure la costa entre la boira, ens van dir que tenien una platja que l'anomenaven l'Eivissa de l'Egeu.
Uf, me n'oblidava, si us ve de gust fer un cafè o un te, a la part europea de l'illa, demaneu un cafè o un te grec o xipriota, no se us acudeixi demanar un cafè o te turc perquè us posaran sal en lloc de sucre, com podeu veure, la relació entre aquestes dues parts de l'illa no són massa amigables.
Sense cap mena de dubte, a mi personalment, va ser la destinació que més em va agradar, hi anava amb una idea totalment equivocada, el fet de que fos a Turquia no em m'atreia massa, però estava equivocat. En aquesta ocasió vam agafar mig dia excursió programada i la resta pel nostre compte; va ser un gran encert. Només pujar al bus que ens havia de portar a les ruïnes d'Efeso, la guia que era turca, ens va informar que sobretot, ells eren turcs, no àrabs, ells tenien un abecedari i llengua pròpia i que la majoria de la gent era musulmana, però només de religió, no de modus vivendi, això que vaig sentir em va confondre una mica, però ja ho vaig poder comprovar més endavant. Vam arribar a les ruïnes, i ens anàven explicant el que anàvem trobant, per començar, que encara estaven descobrint coses noves, doncs les muntanyes de les rodalies soterraven l'antiga ciutat, el trajecte era d'uns 2 quilòmetres aproximadament, i a cada racó hi havia un monument, hi havia dos amfiteatres, un d'ells enorme, el Temple de la "patrona" Artemisa, wc públics, grans avingudes, una biblioteca impressionant, publicitat suggeridora, ... La façana del gran edifici que es veu al fons de la imatge, la biblioteca, és segurament el més impactant que es pot trobar, enorme, ben conservada, sembla mentida que encara estigui dreta, quina decoració, quines pintures a les parets interiors, que bonic; també molt curiós és la publicitat que es troba gravada al terra d'una de les avingudes principals, és un jeroglífic esculpit on es promociona un prostíbul; és el primer anunci publicitari (que es conegui) de la història. També, se suposa, va ser la primera ciutat en il·luminar els carrers durant la nit. Al final del recorregut es troba l'enorme amfiteatre, amb una capacitat de una burrada de persones, i se surt per l'avinguda de Marco Antonio i Cleopatra, que era l'antiga sortida fins al port, però ara l'aigua queda força lluny, són les ruïnes més fantàstiques que he vist en ma vida, tot i que encara em queda molt per veure. Magnífiques, aquesta és la paraula que millor descriu, per mi, el que acabàvem de visitar; sortint d'aquest indret, ens vam dirigir cap una fàbrica de catifes, vam veure el procés d'extreure la seda, el tintat, la confecció, gairebé tot, la veritat és que eren molt boniques, ens van fer una exposició dels seus productes per si algú en volia alguna i ens van convidar a te de poma turc, molt bo. Nosaltres no som gaire de catifes i no en vam voler comprar cap, però repeteixo, eren molt maques. Vam tornar fins al vaixell i teníem la tarda lliure; vam pujar a uns taxis i cap al "Zoco" d'Esmirna. A mi personalment no em va agradar gens, té el seu encant, però el que allà es venia no m'interessava, però vam aprofitar per dinar al costat, jo em vaig menjar un kebab amb iogurt que estava boníssim, si si, amb iogurt, i per beure, es clar, cerveseta, en aquest cas tocava l'EFES PILSEN, força bona. Un cop ben tips, vam decidir tornar xino xano cap al vaixell i veure una mica la ciutat, vam passar per davant de força comerços, molt europeus, on ningú et deia res, si volies alguna cosa entraves, remanaves i si t'agradava ho compraves, i si no, doncs no, no t'insistia ningú, quin gust, la roba era tota com la que portem nosaltres, realment el seu sistema de vida es molt més semblant al nostre que no pas a l'àrab. De camí cap al passeig marítim vam trobar un indret que ens va fer força gràcia, llàstima de no tenir temps d'anar a visitar-lo: La penya barcelonista d'Esmirna, quina passada, però no tenim massa temps i hem de seguir; arribem al passeig marítim i era enorme, molt ben arreglat, veiem el Costa Fortuna molt lluny, però encara teníem temps, allà estava ple de jovent fent "botellon", però joves molt ben vestits, estudiants amb uniforme com els de les escoles privades de per aquí, les noies amb faldilla de quadres per sobre genoll i camisa blanca, es trobaven a la gespa del passeig; també estava ple de gossos que dormien a l'herba, però repeteixo, tot molt net, hi havia també jocs infantils, la veritat no m'esperava que m'agradés tant, que equivocat que estava. Per acabar, una magnífica posta de sol des del balcó de l'habitació del vaixell.
Aquí tenieu el video de possiblement la millor destinació d'aquest viatge.
Aquesta era, en un principi, l'escala que em feia més il·lusió, estàvem plenament a la Europa més similar a la nostra, hi havia suficients monuments com per quedar bocabadats, i a més, feia molt bon temps, així que només calia gaudir del lloc. En aquesta ocasió, vam decidir també fer la excursió pel nostre compte, a uns 20 minuts caminant des del Costa Fortuna hi havia l'estació del tren del Pireo, allí l'agafem i cap a Atenes, mitja horeta més i ja estàvem al passeig que portava directament a l'Acropolis. Al baixar del tren, uns operaris ens diuen que més tard hi haurà vaga, quin yuyu, però som optimistes i comencem a pujar passeig amunt cap el recinte històric. Anem caminant, i la pujada cada cop és més forta, però a banda i banda del camí es veuen edificacions formidables, com un gran teatre, al fons es veu el temple de Zeus, considerat el més gran de l'antiga Grècia, i per fi, arribem fins les portes, anem a buscar les entrades i quan intentem accedir, no ens deixen entrar ni les bosses ni els cotxets dels nens, només els bolsos petits, i ens ho fan anar a deixar a una mena de guarderia d'estris, això si, de franc. Decidim que ens anirem alternant per portar en Xavi, i en Jordi, que és un campió, anirà caminant, i quan estigui cansat l'agafarem algun dels grans. Només l'entrada ja és espectacular, es passa pel mig d'unes immenses columnes, i un cop passat ja veiem els imponents edificis, quina passada, estan reconstruint'ho d'una manera molt real, i anem passant al nostre aire cap on ens interessa, de fet, tampoc hi ha massa edificis per veure, així que ens ho agafem amb calma i anem fer, primer, la foto de rigor davant del "Partenón", seguidament davant el pòrtic de les "Cariàtides" del temple d'"Erection", espectaculars les columnes del pòrtic, tot i que són rèpliques, les originals estan al museu i dues repartides pel món. Anem cap al mirador, la part més alta de la ciutat i la vista hauria de ser fantàstica, però o la boira o la contaminació no permetien una gran visibilitat i a més, feia un vent fort i fred semblant a la nostra estimada tramuntana; des d'aquí, però, vam veure un petit temple a la tocar la ciutat i vam decidir de tornada passar per allà. Una visita al museu, meravellós, quants detalls i detallets de l'antiguitat, i sortim per menjar-nos els entrepans, els nens són uns sols, s'han portat de fàbula. Seguidament vam pujar fins el "Tron de Pilatos" em sembla que es diu així, però no m'enrecordo, des d'on hi havia una vista privilegiada de l'acròpolis. Comencem a baixar per un caminet cap al petit temple (petit en comparació amb el partenón) que havíem vist des del mirador, i al no ser un camí gaire bo, en Xavi anava en un cotxet i en Jordi a peu, amb la mala sort que en un moment donat, es va entrebancar i va caure d0nant-se un cop, però realment no havia caigut, es va tirar perquè a terra hi havia una moneda antiga, i per això no es va fer mal. Al final del caminet vam arribar a l'àgora i a l'antiga ciutat grega, però ara el temps començava a ser just, i vam anar directe als punts que ens semblaven més interessants, entre ells el petit (antic) temple d'Efeso.
Arribem a l'estació de tren i efectivament, hi havia vaga, en teoria teníem temps de sobra, però la mare es comença a posar nerviosa, doncs si no arribem a temps al vaixell marxarà, i comencem a buscar taxis, no en passa cap, som sis adults i dos nens, en necessitarem dos, para el primer i ens diu que no en trobarem més, diu que hi cabrem tots, tots ?!?!?? el taxista pesa almenys 120 quilos,jo que sóc el més gran vaig a davant amb en Jordi amagat als meus peus, la Laura, en Jordi gran, en Xavi, la Lídia, la mama i en Ramon a darrera, increïble però cert, una experiència, 7 adults i 2 nens en un Toyota Avensis; el xòfer anava a tota pastilla per rutes secundàries i en uns 45 minuts aproximadament vam arribar al Pireo, per fi, vam baixar com vam poder i la mama i en Ramon van anar cap al vaixell i els altres vam anar a fer la típica cervesa, en aquest cas era Mythos, molt bona, en un bar força acollidor, i sortint d'aquí ens vam comprar una gorra i cap al vaixell. Realment no m'ha decebut gens l'excursió, hi ha hagut de tot, decididament, juntament amb la d'Efeso ha estat la parada més gratificant que hem tingut.
Aquesta va ser la darrera parada que vam fer, snif snif, això significa que el creuer ja està arribant a la fi, però no per això va deixar de ser una sortida força maca. En Ramon no es trobava gaire bé, i va decidir que es quedaria al vaixell, la resta vam decidir no perdre'ns la sortida al bressol de les olimpíades, així que després d'esmorzar sortim del vaixell i busquem un taxi. ¿¿¿¡¡¡!!!??? Taxi? no n'hi ha, Katakolon es un poblet molt petit, que té un port suficientment gran per atracar-hi un vaixell de les dimensions del Costa Fortuna; per mi que el moll és de la companyia Costa, almenys hi ha el seu logo pintat a terra. Que farem ara? Olympia està a uns seixanta quilòmetres, a la part alta d'una placeta a tocar del port hi ha un establiment de lloguer de cotxes, jo que sóc previsor havia portat el carnet de conduir, al ser de la unió europea, cap problema, mirem de llogar un cotxe una mica gran, doncs érem cinc adults i dos nens i ens diuen que només tenen un Panda. ??? un Panda? doncs si, però el comercial que és molt simpàtic ens diu que no ens preocupem, que a Grècia no passa res; en vista de l'èxit del taxista d'Atenes, li fem cas, ens dóna un plànol i cap a Olympia; va prou bé el cotxe, la resta de conductors són un desastre, no m'estranya que trànsit allà sigui tan inexistent, si hi fossin tindríem massa feina, grans vehicles que em feien frenar, a mi, amb un panda, allà el voral és un carril més, en fi, que al cap de mitja hora ens presentem a les portes de les ruïnes més famoses del món de l'esport. El dia no acompanya massa però tampoc plou, a l'entrada ens donen un plànol de l'itinerari i comencem a veure força edificacions conegudes. Les famoses imatges que cada quatre anys surten a la tele on un grup de sacerdotesses encenen la flama olímpica, i a la part oposada del començament es troba el magnífic estadi olímpic, el primer, on durant 800 anys s'hi van realitzar carreres, fins que els romans ho van prohibir. Allà vam poder fer una petita carrera en Jordi i jo per sentir les sensacions de córrer en el primer escenari dedicat a això (més que córrer fèiem l'indi). Sortint de l'estadi (encara hi ha el passadís amb l'arcada d'accés) vam anar cap a la sortida per un itinerari diferent i seguint veient restes d'aquella època antiga. A la sortida vam tornar a pujar al Panda i direcció cap a Katakolon, vam arribar bé de temps, vam tornar el vehicle i mentre la mare tornava al vaixell, la Laura, la Lídia i els nens van anar a voltar botigues i en Jordi i jo vam anar a fer la cervesa, aquest cop tocava repetir mythos, doncs no en tenien cap altra, però ja estava be, terrassa a la vora del mar amb el vaixell al final, fantàstic. Ara toca anar al vaixell i preparar-nos per la tercera i definitiva nit de gala, amb calma vam assistir al teatre com cada vespre, ens vam posar ben macos, vam assistir a un pica pica amb el capità i cap a sopar, deliciós altra vegada, sopar, escoltar música, les vacances ja s'estan acabant però encara queden un parell de dies.
Les destinacions ja s'havien acabat, ara només quedava la tornada, però el viatge no havia acabat, teníem encara un dia i dues nits de navegació, això vol dir temps per acabar de descobrir i gaudir del vaixell. Vam voltar-ho tot, el teatre, el casino, la sala de jocs, la disco, els grans salons, gaudir d'un meravellós massatge, fins i tot vam utilitzar els aparells del gimnàs, quin gimnàs, tots els aparells de darrera generació, a la proa del vaixell, amb unes vistes increibles, després una sauna, finlandesa o turca? doncs les dues, quina passada, també amb vistes privilegiades al mar, activitats a l'aire lliure, on la Lídia va apuntar-s'hi sense pensar-ho, un magnífic espectacle al teatre no pas amb artistes sinó amb treballadors del vaixell, molt bé, molt ben treballat, al final de la jornada un bon sopar i acomiadar-nos del nostre cambrer, l'Òscar, hondureny, molt agradable i professional, ens va tractar de meravella i el seu ajudant, en Herman, més tímid, molt jove, de Perú, però molt professional també, en guardo un gran record. Un cop sopats, es va permetre als passatgers que ho desitjessin (evidentment jo vaig voler), fer una visita a la cuina del vaixell, quina passada tot impecable es podria menjar a sobre de les barres d'alumini, de fet ja es feia, estava tot ple de fuites per anar menjant, aquella gent sap molt bé el que es fa, molt maco tot. Després fer una darrera passejada, cap a dormir, que ara si quedava el pitjor de tot el viatge, el maleït retorn a casa. Una anècdota que em va fer molta gràcia va ser protagonitzada per en Jordi Jr., els primers dies plorava perquè volia tornar a casa, però el més divertit, i que era el que pensàvem els demés, va ser quan en dir-li que ja tornàvem a Figueres, tot seriós ens mira i diu: "doncs donem la volta i tornem a fer el viatge al revés" quin sol de nen, i quina pena acabar el creuer, però ja se sap hi ha obligacions que ens fan despertar d'aquest somni. Al simpàtic que va dir "el que és bo, si curt, dues vegades bo", que li tallin els ..., les coses bones no s'haurien d'acabar mai.
Al final, quedarà el record d'aquells fantàstics dies en família en un dels viatges més increïbles que crec que es poden fer avui en dia, per acabar la foto amb el capità, ben macos tots i acabar de preparar les maletes.
Snif, snif, aquest era el sentiment que em recorria el cos en el moment de baixar del Costa Fortuna; snif, snif, aquest és el sentiment que tinc ara després d'haver recordat aquell creuer; quedava el més dur, si per anar de casa a Savona es va fer llarg, tot i la il·lusió, ni us imagineu el pal que fa tornar, bus fins a Milano - Malpensa, 3 hores, espera a l'aeroport, 2 hores, vol fins a Barcelona, 2 hores més, bus fins a Figueres, 1,5 hores i finalment retorna a Castelló, 15 minuts. ETERN, la il·lusió que ens havia portat d'anada i que feia més lleugera l'espera, en aquesta ocasió no ens acompanyava, ben al contrari, no hi era, i a més, sensacions com la fatiga que durant els darrers 10 dies no havíem experimentat, apareixien de cop i volta amb una intensitat desmesurada, però que hi farem, paciència i a esperar la propera ocasió, a veure quan hi haurà la oportunitat. Quan vam arribar a l'aeroport del Prat, vam acabar la tradició amb unes Sant Miquel, a l'Empordà som més d'Estrella, però que hi farem, cervesa és cervesa, i de fet aquesta també és d'aquí, o sigui que ja n'hi ha prou.
En fi, tot el que comença, acaba, però això si, el repetiria sense pensar-m'ho, va ser el meu primer creuer, però quin creuer, a veure on tocarà la propera vegada.
Aquí s'acaba aquest viatge d'onze dies pel nostre mar, el "Mare Nostrum", la Mediterrània, bressol de grans civilitzacions plenes d'història, diferents cultures, 6 països i tres continents, sol, pluja, vent, excursions organitzades i excursions per lliure, cotxe, bus, avió, tren, metro i sobretot vaixell, que més es pot demanar? Doncs que no s'acabi tan aviat.
Espero que aquest relat us hagi agradat, desitjo que aquesta explicació pugui ser útil per algú que s'animi a fer alguna cosa similar, tant a creuers com a les destinacions. Seguiré afegint documentació mentre en vagi trobant, però sempre serà sobre el que hem viscut la meva família i jo, sobre experiències i no sobre llibres; els llibres es poden comprar, això nostre s'ha de viure, per tant, si algú desitja saber més, només cal que em deixi algun missatge i li respondré amb molt de gust. Gràcies per la paciència de llegir aquest blog i repeteixo, espero que us hagi agradat.
Ens dirigim cap a les nostres habitacions tot admirant la majestuositat del vaixell, és enorme, la decoració divina, els ànims tornen a augmentar a mida que anem veient el que ens envolta. Entrem a les habitacions i tenen de tot, genial, això promet, arracono la cortina i veig que tenim una petita terrasseta amb una taula i dues cadires, una passada, surto a fora, miro al voltant, l'alçada és impressionant, estic content, molt content, ja ni m'enrecordo de la mala estona del bus. Sortim de l'habitació i ja tenim les maletes a la porta, bon servei, visitarem una mica el vaixell i a les 5 de la tarda salpem cap a Civitaveccia (Roma). 
